Els beneficis de les empreses han de tenir un límit?

Rüschlikon és un poblet suís els residents del qual són molt rics i paguen molt pocs impostos. Però, tot i això, la seva hisenda municipal recapta tant que l'Ajuntament no sap en què gastar-se els diners. I deu aquesta situació de privilegi, sobretot, a Ivan Glasenberg, el president de Glencore, una empresa que explota mines de coure a Zàmbia, però tributa molt poc en aquest país africà. Zàmbia té les terceres reserves de coure més grans del món, però el 60% dels seus habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, i el 80% no tenen feina. Basant-se en documents oficials que fins ara no s'havien estudiat en detall, aquest reportatge descriu l'estratègia fiscal amb què les multinacionals operen a l'Àfrica.

Rüschlikon és un poblet suís molt tranquil on el preu de les cases puja sense parar, l'atur és pràcticament inexistent i els problemes socials, molt escassos. La divisa del municipi és la discreció. Tal com diu Bernard Elsener, el seu alcalde: "Si ets molt ric, sisplau, dissimula". La bona estrella de Rüschlikon es va consolidar definitivament no fa gaire, amb l'arribada d'Ivan Glasenberg, el president del gegant empresarial Glencore, que l'any 2011 va obtenir 9.600 milions de dòlars de beneficis amb el simple fet de sortir a la borsa. De fet, quan Glasenberg va tributar per primera vegada a Rüschlikon, l'alcalde va quedar tan impressionat per l'allau de diners, que va decidir abaixar els impostos municipals.

Els zambians no tenen tanta sort com els veïns d'aquest poble suís. Els propietaris de les mines de coure del país són estrangers i no són gaire generosos amb la població local. Zàmbia té les terceres reserves d'aquest mineral més grans del món, però el 60% dels seus habitants viuen amb menys d'un dòlar al dia, i el 80% no tenen feina. El vicepresident Guy Scott, que va arribar al càrrec l'any 2011 gràcies a la promesa electoral de posar fi al sistema amb què les multinacionals treballen actualment al seu país, comenta: "El continent africà perd cada any més diners a causa dels impostos que les empreses estrangeres deixen de pagar dels que hi arriben en forma d'ajudes dels països on aquestes empreses tenen les seus".

Però les condicions del rescat per part del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional que Zàmbia va acceptar l'any 2000, quan els preus del coure van tocar fons, dificulten molt un hipotètic canvi de la situació. L'any 2000, el país estava a punt de fer fallida, i es va haver de vendre els jaciments de coure. "Més que ministra del meu país, em sentia captaire", recorda Edith Nawakiwi. Uns anys després, el preu del coure havia augmentat un 350%, però era massa tard perquè Zàmbia es beneficiés de la pujada.

"Glencore", assegura Christoffer Guldbrandsen, l'autor del reportatge, "té fama de saber aprofitar les bones oportunitats, i és el que va fer l'any 2000 amb la greu crisi de la mineria zambiana." La multinacional va ser fundada amb un altre nom per Marc Rich, un empresari nord-americà sense escrúpols i de passat tèrbol, que el 1984 va fugir de la justícia del seu país. I els actuals propietaris de Glencore van negociar amb el govern de Zàmbia que tributarien només un 0,6% dels beneficis que obtinguessin, la taxa més baixa de tot el continent africà.

El que en aquell moment era el ministre de Mineria del govern zambià es nega ara a donar explicacions sobre el procés de venda dels jaciments de coure, però la política i exjutge francesa Eva Joly explica que, l'any 2006, Zàmbia va exportar béns per un valor total de 3.000 milions de dòlars, que van deixar a la seva administració només 50 milions de dòlars en impostos.

I el coure, a més dels econòmics, està provocant problemes sanitaris als zambians. Tant a l'aigua com a l'aire s'han detectat nivells de contaminació superiors als que admet l'Organització Mundial de la Salut. "Tenim molts casos d'infeccions pulmonars, sobretot quan les emissions són més elevades. Jo mateix les noto", diu el doctor Makasa Sichela. Malgrat les queixes i les dades que han aportat fonts independents, Glencore continua assegurant que treballa amb sistemes nets i convenientment controlats. Per acabar, tornem la paraula al realitzador del reportatge: "És un exemple de comerç globalitzat en què el flux de diners i de recursos naturals va sempre en el mateix sentit. I Zàmbia és només una de les peces del trencaclosques. Els impostos que els inversors estrangers paguen a l'Àfrica no els determinen ni la llei ni l'ètica. En les negociacions s'hi val tot".

Dades:

-L'any 2010, el petroli, els minerals i els productes agrícoles sumaven aproximadament el 80% de les exportacions africanes.

-Les multinacionals deixen de pagar cada any 160.000 milions de dòlars en impostos als països subdesenvolupats.

-Libèria va declarar la corrupció el seu enemic públic núm. 1 i va passar de recaptar 80 milions de dòlars en l'exercici 2004-2005 a recaptar 142 milions de dòlars en l'exercici 2006-2007.