"Qui em pot adoptar?" plasma l'inici de la vida i l'experiència de tres nadons confiats a l'Ajuda Social a la Infància (ASE). Durant diversos mesos, les càmeres del documental s'endinsen en la llar d'infants de Sucy-en-Brie, al departament francès de Val-de-Marne, pionera en la cura dels nadons en perill i que acull nens petits, durant unes setmanes o uns mesos, abans de ser dirigits a una família o un altre lloc d'acollida. El documental es qüestiona el futur d'aquests nadons i planteja el seu dret fonamental a una infància protegida, a un futur dins de la societat.

La directora de "Qui em pot adoptar?", Karine Dusfour, ofereix un documental sensible i lluminós, malgrat la serietat del tema. A la distància justa, filma els moments compartits entre les treballadores de l'ASE i els nadons, encara tendres, on la importància de cada paraula és essencial. Una immersió sense precedents en una llar d'infants especialitzada en la cura dels nadons, per entendre al màxim les seves emocions, allò que viuen els infants dins d'una llar d'acollida.

La història del Basile, la Manon i l'Anne-Lise

A la llar d'acollida, el documental descobreix el Basile, nascut sota la lletra X, a la maternitat on va veure la llum una setmana abans; l'Anne-Lise, que, amb 12 mesos d'edat, va ser portada al centre d'acollida per decisió judicial; i la Manon, de 4 mesos, també nascuda sota la lletra X. Seran adoptats en Basile i la Manon? Tornarà l'Anne-Lise a viure amb els seus pares? Tres xiquets que apareixen amb les cares borroses, un fet, però, que no desvirtuarà de cap manera l'emoció que provoca la seva traumàtica història familiar.

Seguint els primers passos a la vida d'aquests nadons, que s'enfronten a l'abandonament i a la ruptura dels vincles amb la seva família biològica, la càmera capta totes les seves emocions. Com créixer lluny dels vincles de sang? Quins vincles d'afecció pot crear un nadó després d'una ruptura primerenca amb els seus pares? S'han de mantenir els llaços familiars a tota costa?

En Basile té només 8 dies i va néixer en secret. Com ell, alguns infants són col·locats en famílies d'acollida fins als 3 o 4 mesos d'edat, abans d'incorporar-se a una família adoptiva. La mare biològica del Basile va negar l'embaràs, fruit d'una relació no consentida, i va decidir no quedar-se amb el nen, nascut sota la lletra X. Per això, en Basile ha estat seguit pels assistents socials de la infància des del moment del seu naixement.

Per la seva banda, la Manon, igual que el Basile, també va néixer en secret. Després de donar a llum, la seva mare va demanar amagar la seva identitat.

I també va dir a la llevadora que "desitjava que la Manon tingués una bona vida i que trobés una família que l'acollís bé i que la cuidés sempre."

I pel que fa a l'Anne-Lise, després que els professionals van alertar que estava en perill de depressió psíquica i d'accident domèstic, van decidir que calia acollir-la en una llar social per garantir la seva seguretat.

Un món molt femení

El documental presenta la feina dels auxiliars familiars, la funció dels quals és ajudar aquests nadons a desenvolupar-se sense les seves famílies biològiques, sentint-se acompanyats i segurs perquè també puguin ser adoptats per uns futurs pares. I es destaca la utilitat de poder créixer en una casa familiar d'acollida, i no en una llar d'infants, tot i que cada cop hi ha menys famílies voluntàries per acollir aquests nens.

Dins de la seva desgràcia, aquests nens d'acollida tenen la sort de trobar una infinitat de bones fades en el seu camí. Són les "tietes" (el sobrenom que reben les auxiliars familiars, les auxiliars de puericultura i altres treballadores socials del servei de protecció a la infància). El seu objectiu és recuperar la confiança d'aquests nens petits en els adults. Un compromís que desperta l'admiració de tothom.

Hi ha, per exemple, la "Tieta Simone", que acull en Basile a casa seva fins a la seva adopció, als dos mesos i mig. Però també la Catherine, ajudant de puericultura a la llar d'infants, que cuida l'Anne-Lise des de la seva arribada amb plors, un vespre, fins a la seva marxa amb una família d'acollida on ella trobarà el seu germà. I la resta de l'equip d'aquest servei model, un món molt femení, que es descobreix durant les reunions, on les situacions es valoren i s'examinen amb uns sola premissa: la de l'interès superior dels infants al seu càrrec.

La Simone no té cap relació familiar amb en Basile. Ella és només un "relleu", com ella mateixa diu: un punt d'encreuament entre una mare biològica, que va donar a llum el Basile sota la lletra X, i els futurs pares adoptius. La Simone està allà per parlar, tranquil·litzar, explicar i donar a aquest nadó una "profunda confiança en els adults" segons les seves paraules.

"Ara, soc jo qui et cuida. Tots els biberons, canviar-te, banyar-te...ho faràs amb mi. Ja veuràs que t'agradarà."

Sobre la importància de la parla

El documental "Qui em pot adoptar?" té un punt lluminós, a diferència d'altres que apunten les disfuncions reals de l'assistència social a la infància. Aquesta vegada, més a prop dels assistents familiars i de les persones que treballen dins del servei d'acollida, es pren consciència de la importància que té cada paraula per als nens i també per als futurs pares.

La Manon té uns mesos i en un moment estarà davant dels seus pares adoptius, una parella aclaparada per la idea de poder per fi poder agafar un nen en braços després d'anys d'espera.

Davant de les llàgrimes de la mare, la Manon respon amb xiulets sorprenents i incessants. La nena ja té moltes coses a dir, sembla. En escoltar-la balbucejar tan bellament, es pot veure fins a quin punt l'atenció que es presta al llenguatge té sentit i contribueix a la socialització de l'infant en relació als adults.

Altres nens van arribant a la llar d'infants o als braços de la Simone. Altres nadons amb els quals hi ha l'esperança de crear un vincle, perquè, en el fons, el centre de la qüestió és això: l'afecte.